ON ESTARAN ELS VARALS DE L’ANDA?
Als primers anys de la postguerra, quan acabava la processó del Sant Enterro, les poques coses que posseïa la germandat se les repartien entre els seus membres i se les emportava cadascú a sa casa segons les seues possibilitats.
Va ocórrer que un d’eixos anys a Jaime Andreu li correspongué emportar-se els varals de l’anda per tal de guardar-los.
A l’any següent arriba l’hora de muntar l’anda i els varals no apareixen.
Qui se’ls va emportar?
Què s’han fet dels varals?
Finalment, arriba Jaime Andreu tot espantat dient:
- És que a mon pare li feien falta per fer una porcatera i els ha utilitzat.
En totes les presses hagueren d’anar a la fusteria a encarregar uns nous varals per poder fer la processó.
UN MORT QUE ENCARA VIVIA
Una vegada acabada d’elaborar l’urna sepulcral, la varen portar a casa del membre de la junta José Alabarta ja que era més espaiosa, per tal que a poc a poc Francisco Palop l’anara daurant.
Per altra banda, també dugueren la imatge de Jesucrist recent acabada, col·locant-la en una habitació damunt del llit. Moltes persones devotes, que sabien del fet de la nova imatge de Jesucrist jaient que la germandat havia realitzat, acudien a la casa per tal de veure l’obra.
Va ocórrer que, a l’arribada del bon temps, la finestra de l’habitació, que donava al carrer, estava entreoberta i el que hi passava podia veure una part de la imatge que estava gitada en el llit.
De cop i volta, s’escampa la notícia per tota la població que Manuel Baviera, sogre de José Alabarta, que vivia també a la casa, s’havia mort. En tota seguretat s’afirma-va haver vist les cames i els peus i estar ben mort damunt del llit.
UN CONVIDAT A L’HABITACIÓ
La Setmana Santa de l’any 1955 va ser extraordinària per la Germandat del Sepulcre. La commemoració dels vint-i-cinc anys estigué assenyalada amb la benedicció del nou pas del Sant Sepulcre.
Una vegada acabades les celebracions religioses vingué el problema. Què fer amb la imatge de Jesucrist i el sepulcre?
La capella en l’església de Monte-Sión ni tan sols s’havia començat a parlar.
No li quedà altre remei al bo del president Alfonso Sanz d’emportar-s’ho tot a casa. I en la casa on podia estar?
No els quedà altre remei a Alfonso i Ricardo, fills del president, que dormir amb la companyia de Jesucrist. Un efecte tot esborronador si alguna nit es despertaven i veien el mort al seu costat.
PORTAR COSES PERILLOSES
L’elaboració de bàculs per part dels membres de la junta ha estat sempre un dels quefers que més els ha ocupat.
El final de la dècada dels setanta, amb una democràcia incipient i amb el perill de desordres i atemptats es feia perillós transportar coses que podien ser desconegudes per a la Guàrdia Civil.
Un cas prou esgarrifós els va passar a José Mª Palop i Francisco Verdet quan venint de València, a poc a poc en una furgoneta marca Citroen que posseïa el primer, de casa de Vicente Palop Arcón, els va parar un control de la Guardia Civil al passeig de la Petxina de València.
Deténganse y bajen -Els va espetar el guàrdia civil-.
Arrímense a la furgoneta y enseñen la documentación del vehículo y la propia.
Els guàrdies civils, metralleta en mà, miren dins de la furgoneta carregada de gom a gom de bàculs.
¿Qué es eso que llevan ahí dentro ustedes?
Articulant mitges paraules, encara pogueren dir:
No, es que somos de una hermandad de Semana Santa y llevamos unos báculos para las procesiones.
Bueno, pues vayan con rapidez y no charlen tanto.
A COBRAR A CAL “PAVO”
Entre els anys de 1976 a 1979 una de les obsessions dels membres de la junta era com obtindre diners per financiar l’elaboració dels bàculs que estaven fent per als germans penitents. Una de les solucions era fer paperetes de loteria i vendre-les.
Donada la circumstància que el pare de José Alemany, membre de la junta, conegut com el “Pavo” era de Montserrat, allí acudien a vendre paperetes de loteria per tots els carrers.
Venuda la papereta la preocupació de les dones que la compraven sempre era la mateixa:
Si toca on hem d’anar a cobrar?
No es preocupen, a cobrar a cal Pavo.
La qüestió era que entre els viatges i els esmorzars pràcticament es desfeien de tots els beneficis de la venda. L’èxit hauria estat complet si algun sorteig hi haguera tocat, donada la gran quantitat de paperetes que es venien.
A ÚS I COSTUM DE BON LLAURADOR
Un pensament que tingueren els membres de la junta per aconseguir diners en bé de la germandat ha estat el fer de llauradors. Llauradors a temps parcial, tot s’ha de dir.
En una primera ocasió, a l’any 1983, la cosa no isqué gens malament. José Mª Palop tenia una vinya i aprofitant que eixe any hi havia una bona collita de “caberots” tots els membres de la junta feren colla per tal d’anar a collir-los. Així que van replegar prop de 1.600 kg. de raïm que, descomptades les despeses del transport i de l’esmorzar que es feren, suposaren uns guanys de 11.000 ptes. per la germandat.
Al cap d’uns anys se’ls va ocórrer plantar un camp de creïlles. L’any anterior havien anat cares i era una bona manera d’obtindre uns bons diners.
Van arrendar un camp en el Mas del Jutge de 10 o 12 fanecades del pare del president Francisco Verdet que, degut a les males condicions en què estava, per poder-lo plantar hagueren d’aplanar-lo i contractar un tractor per llaurar-lo diverses vegades.
Plantades i ben criades les creïlles: Quin plaer donava veure el camp!
Arribà l’hora de collir-les. Totes les il·lusions desaparegueren. El preu de les creïlles anava per terra. Es pagaven a cinc pessetes el quilo i eixe preu no cobria ni de bon tros totes les inversions que s’havien fet.
La solució final va ser que els membres de la junta hagueren de pagar 60.000 ptes. per cobrir totes les despeses que havien hagut.
Això sí, cadascú es va emportar un saquet de creïlles per menjar-se-les ben agust que el seu preu li havien costat.
Encara no escarmentats, passen uns anys i els ve al pensament plantar un camp de moniatos ¡Un gran pensament!
A l’igual que l’anterior ocasió, ara s’arrenda un altre camp en el Pelegrí, en este cas a Salvador Palop i la seua germana. Igualment calia aplanar-lo i deixar-lo en perfectes condicions per poder-lo plantar.
Al cap d’uns mesos unes bones mates de moniatos omplin tot el camp. ¡Què bona collita anem a tindre!
En realitat la bona collita va ser de fulles i mates de moniatos perquè baix de terra no hi havia pràcticament res.
Les pèrdues novament van ser quantioses, no es va obtindre cap benefici i a rascar-se la butxaca els tocà altre viatge.
LES CAMPANES NO TOQUEN I A L’ESGLÉSIA NO HI HA LLUM
Una vegada acabades de muntar totes les imatges que conformen el pas del Sant Enterro, es va veure que calia fer unes soldadures per tal que encaixara correctament la carrossa i no hi haguera cap problema en les processons.
Per tal d’evitar despeses, es va pensar que la força elèctrica instal·lada a la Parròquia de l’Assumpció per a voltejar les campanes seria suficient.
El Dimecres Sant, una vegada acabat l’Encontre de la Verònica, demanats els corresponents permisos al rector D. Miguel Lluch, s’acosten quasi tots els membres de la junta amb la carrossa a la plaça de l’església.
José M. Calatayud era la persona encarregada de fer les soldadures. Tot ben pensat es posa a prepara-ho tot. En el moment oportú fa les corresponents connexions al quadre elèctric.
A l’instant el quadre elèctric pega un esclafit. José M. Calatayud ix llançat pels aires amb totes les mans cremades. L’església es queda sense llum, el rellotge s’apaga i les campanes deixen de tocar. Tots espantats i a tot corrent porten a José M. Calatayud l’ambulatori per tal que el curen.
Una vegada curat tornen cap a l’església. Què fem? No hi ha llum? Està tot cremat? Amb tot i això ja s’han fet més o menys les tres del matí.
La fortuna fa que passe per la plaça de l’Església Vicent Rodríguez “Tiroy”, que és tècnic electricista.
- Que féu ací a estes hores? Què és el que passa?
Després de les consegüents explicacions, no queda altre remei que posar-se a arreglar-ho.
- Anem a connectar els cables. Si pega esclafit pegueu-me una bastonà i no me toqueu que es tremolareu –Els diu Vicent Rodríguez-.
Menys mal que no va haver cap problema. Es va connectar correctament i es van poder fer les soldadures.
El problema ara venia quan es fera de dia. Calia anar a dir-li al rector tot el que havia passat. A l’església no hi havia llum i les campanes no tocaven. Tot menys pensar que el Dijous Sant de matí no es toquen les campanes perquè no es fa cap ofici religiós i estaven desconnectades.
Després calgué anar a la Hidroelèctrica per tal que arreglaren el quadre elèctric i es pogueren celebrar els oficis de la vesprada del Dijous Sant amb tota normalitat. Sort que trobaren el caporal de l’empresa Sr. Cuevas que, després de donar-los una bona batussa tant a José M. Calatayud com a José Mª Palop, es va encarregar de solucionar-ho tot.
A la fi el que eren unes simples soldadures que en qualsevol taller mecànic ho hagueren pogut solucionar ràpidament, es convertí en una factura de prop de 40.000 ptes.